|
ALTRES ESGLÉSIES LOCALS
|
||
|
En esta secció pretenem motivar a conéixer iniciatives d'altres esglésies per a estar al corrent d'altres coses que es fan, i per a desenvolupar la creativitat pastoral. Invitem a posar en pràctica el debat social d'idees i el diàleg eclesial; fins i tot amb els que dissenteixen.
|
||
|
Anem de bisbes. Aquest mes, les notícies d’altres esglésies giren en torn als seus bisbes. Tal volta escarbant entre elles poden trobar el perfil del bisbe que ens agradaria tenir
Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona
A propòsit del seu recent traspàs, m’ha sorprès gratament la unanimitat en els elogis, sobre tot en els polítics. De “bisbe del poble” el qualifica La Vanguardia. “Va ser una persona molt pròxima als ciutadans que més ho necessitaven, una persona progressista, compromesa amb la gent i compromesa amb el seu país” (President Montilla). La proximitat del bisbe Carrera a les classes populars i el seu caràcter dialogant en defensa dels valors democràtics” són les característiques més destacades pel govern de la Generalitat en ple. “Va acollir i va dialogar amb tota mena de polítics, tots els qui lluitaven per un canvi de règim i a favor de la democràcia, també els comunistes” (vicepresident Carod Rovira). De “pastor d’un carisma i un compromís excepcional” el considera Duran Lleida. “Un alt representant d’aquesta Església que fou una promesa per al nostre país i que és objecte d’arraconament, però que segueix essent una esperança. Que no hem de permetre que sigui ofegada. Ens hem de comprometre que no ho sigui” (Jordi Pujol). “¿És l’Església catalana capaç d’aportar a la nostra societat tan complexa els valors morals que la configuraren històricament? El bisbe Carrera s’hi havia compromès”( Joan Rigol). Jo que el conec de quan els dos eren consiliaris diocesans de la JOC (ell a Barcelona i jo a València) i hem continuat sempre en contacte i puc donar fe que tanta unanimitat no és de circumstàncies. A banda d’alegrar-me’n em pregunte si tanta unanimitat no estarà dient-nos que una altra manera de bisbes més senzills, oberts i dialogants és possible, desitjable i exigible?
Antoni Deig, bisbe de Solsona
Mort fa ja cinc anys, en el full “Arxiprestat al dia” els rectors el recorden entranyablement. “Amb senzillesa i bonhomia, diuen, i també amb les seues febleses, va ser el pastor proper que va voler fer realitat el seu lema episcopal ‘Per acostar-se als homes’... perquè els homes s’acostaren a Déu... va aportar il·lusió en la grisor del nostre viure eclesial i social; dotat d’una bona sensibilitat literària, va esdevenir mediàtic sense pretendre-ho (...) amb tossuda fidelitat va estimar Déu, que sedejava perquè fóra conegut, l’Església que somniava renovada, l’home que volia lliure i responsable, i el país que desitjava ple i solidari(...) va ser una veu escoltada per molts i que, malgrat incomodar a altres, no va defallir en les seues fidelitats”
Joan Piris, bisbe de Lleida
El dia del seu nomenament va adreçar una salutació “als membres de l’Església de Lleida i a tots, dones i homes, que estima el Senyor”. I amb relació al litigi entre Lleida i Barbastre-Montsó en torn a les obres artístiques de la Franja de Ponent, va dir: “Aquesta qüestió del patrimoni artístic m’interessa molt, però el meu ministeri és per a servir l’Evangeli i no per servir un patrimoni. El que m’interessa és el que hi hagi d’ Evangeli i d’antievangeli en aquesta qüestió (...). Per descomptat he d’estudiar aquest litigi de les obres d’art. Estic molt content del que es va signar perquè és un signe de comunió pública entre els dos bisbats, i això sempre fa bé. Després, en la seva execució suposo que hi haurà altres implicacions amb qüestions civils. Aquest és un altre capítol”
Ricard Blazquez i Mario Iceta, titular i auxiliar de Bilbao
“El Pregó eclesial d’informació i opinió” de Barcelona, porta la notícia, ben contrastada, que l’actuació del bisbe de Bilbao no satisfà massa les expectatives d’una bona part del clergat i laïcat de la diòcesi. I posa dos exemples. A) Als estatuts del consell pastoral diocesà s’hi llegia que el Consell te la vocació de proposar el nomenament del nou bisbe ( la fórmula va ésser estudiada per no entrar en contradicció amb el dret canònic). Doncs, açò ja no es llegeix en els estatuts actuals. B) El nomenament del bisbe auxiliar va produir un gran malestar, dimissions en el consell del presbiteri i en el de pastoral, protestes, etc.. Doncs bé, monsenyor Mario Iceta, nascut al país basc, però que sempre ha estat a fora, amb càrrecs diocesans a Andalusia i molt afi a l’Opus Dei, és ara el gran absent del bisbat: viatja contínuament, seguint el Papa o bé donant conferències (recentment una a València), però el fet és que no hi és mai. Segons el dret canònic, (377,1) el Papa nomena lliurement els bisbes o confirma als qui han estat legítimament elegits. Hi ha, doncs, dos camins: un, Roma nomena lliurement i dos, Roma confirma l’elegit legítimament per un cos d’electors. El Codi desenvolupa el primer, però el segon no. No el nega; tanmateix en la pràctica ho considera un “privilegi” concedit a algunes diòcesis. Resulta, però, que a Europa són ja una trentena de diòcesis les “privilegiades”, a més de ser el camí normal en les diòcesis orientals catòliques. En la resta d’esglésies, quan arriba l’hora de manifestar el “perfil” del bisbe desitjat, es multipliquen les propostes en eixe sentit sense indicar noms que responen a eixe perfil; però a Roma, faça qui les faça, tenen el valor que tenen; és a dir, no cap. Si es tracta d’un camí reconegut en el Codi, els consells diocesans de pastoral no haurien de descobrir eixa “vocació” d’intervenir en el nomenament dels bisbes i convertir-se en el cos |
||