|
COMENTARIS
|
||
|
EN DEFENSA DE DON ALFONSO ROIG
|
||
|
Per Paco Gramage La lectura de l’article sobre D. Alfonso Roig escrit per Vicente Cárcel, descriu la trajectòria sacerdotal i intelectual del tan estimat professor de moltes generacions que passaren pel seminari de València, durant les dècades dels 50-60. Com bé diu l’article, era “más que un profesor que se limita a explicar su materia……….., era un formador y muchas generaciones tuvieron en él un animoso alentador”. Hi ha, tanmateix, un punt central de l’article que vol definir la fí de la seua trajectòria en termes de “un progresivo alejamiento de la vida diocesana y un acercamiento a las autoridades socialistas”. Allò que Vicente Cárcel denomina “alejamiento por una profunda crisis”, és el que jo considere la culminació de la major lucidesa i significat de la seua vida religiosa i sacerdotal. Crec que eixa definició sona a profanació del sentit de la seua vida. Tractaré de explicar-ho. En primer lloc, l’expressió “una profunda crisis lo llevó al inexplicable alejamiento personal de la vida diocesana”, té una intencionalitat clara de definir negativament el seu camí, com si es tractara d’alguna patología sofrida en un determinat moment. Els qui coneguèrem a D. Alfonso sempre el veguerem com a un sacerdot, sens dubte, però poc clerical i no massa arrelat a la vida diocesana. Fou D. Antonio Rodilla qui, entre les seues virtuts, tenia la de saber acollir a persones “originals”, el qui li oferi el refugi del seminari. Aleshores, ja tenia una activitat centrada fonamenalment en l’art i el mon dels artistas, per altra banda, poc clericals. Segurament amb la seua bondat i el seu tarannà lliure deuria ser un pont entre els artistes i el mon religiós. La mateixa afecció que tenia envers el món de l’art, la tenia respecte a totes les manifestacions de la modernitat. Per ell alguns entraren en contacte amb Taizé, anticipant-se a allò que el concili presentaria com a ecumenisme. Ell mateix va portar a l’abat Roger a València. Allò que Vicente Cárcel diu de “el inexplicable alejamiento”, té una clara explicació. Si tenim en compte que la seua tasca es desenvolupa als anys 60 fins al 73, foren eixos els anys en què s’afermà el Concili Vaticà II. D. Alfonso en la seua vida coincidí amb les intuicions que el concili desenvoluparia: ecumenisme, autonomia del món, apertua a la societat, diàleg. D’aquesta manera, en coincidencia amb este albor que el concili recull, D. Alfonso era una llum i referent per a molts professors, superiors i seminaristes amb inquietuts. També es veritat que aquesta animació la visquè com un acte de “resistència” davant una església caracteritzada pel tradicionalisme i el nacional-catolicisme. Per això la marginació que patí sempre –no el alejamiento-. Com a exemple podem dir que els capellans que acudien a consultar-li, com a expert reconegut, alguna reforma o fins i tot la construcció d’una nova església, ho feien a títol molt personal, perquè D. Alfonso no tenia cap responsabilitat diocesana en les àrees en les quals tothom sabia de la seua competència. En aquest encaminament pel seminari no va ser un professor doctrinari. No tenia mai text. Les seues classes eren invitacions, estimulacions, en permanent diàleg amb la cultura i l’art. Si de cas, destacaria una clau en les seues relacions humanes i era la afectivitat. Per això, a la severitat de la doctrina afegia el mite i l’art; als gèlids pavellons de Montcada acompanyava el sentit de l’amistat i la calidesa familiar del seu tracte. En segon lloc, i pel que respecta a l’afirmació de “una amistad truncada con D. Antonio Rodilla al final de sus años”, com a argument que acompanya la tesi de l’article del inexplicable allunyament, al temps que un apropament als socialistes, crec que queda clar, que D. Alfonso sempre va mantenir una gran llibertat i fidelitat a la cultura del seu poble. Hi ha una anècdota que ilustra el que vull dir i que en aquell moment ens va impresionar a tots els que la visqueren: era freqüent vore a D. Alfonso dialogant pels corredors del seminari amb grups d’alumnes. La conexió que s’establia, era sempre cordial, senzilla i respetuosa, de la manera en que un pare o un amic parla amb el fill o l’amic. Ell solia parlar en la mateixa llengua què nosaltres: el valencià, tot i que sabiem que això estava prohibit. D. Antonio, que per casualitat passava e eixe moment ens va sorprendre –a ell també- parlant valencià i sense el menor respecte, al menys per a un senyor com D. Alfonso, començà a cridar: “en castellano, en castellano”. Per tot açò, més bé pense que qui es va allunyar fou D. Antonio que en cap moment va evolucionar per a captar la pulsació de la societat d’aleshores: la fi del franquisme i nacional-catolicisme, la democràcia, les autonomies, la cultura del poble i la seua llengua valenciana. Pulsacions a les quals, per altra banda, invitava a reconeixer-les el concili. Vull fer menció, perquè ve al cas, d’un sacerdot amb responsabilitat també en la formació dels capellans, que fou el rector de Santo Tomás, D. José Espasa. Ell si va saber conectar, en aquell moment, en les inquietuts emergents de la societat i cultura valenciana. Tots sabem el preu que tingue que pagar pel seu comprimís. La influència que va tindre D. Antonio en aquest sentit ha tingut una notable trascendència en la història de la nostra diòcesi i en el poble valencià. Per últim, diu: “hubiera parecido más lógico y coherente que hubiese legado a la diócesis, que había sufragado los gastos de sus estudios o al seminario que lo acogió”. Per a mí este és el cor que marca la reflexió. Els qui hem estudiat teologia sabem que hi ha dues maneres d’entendre l’acció de l’església: la primera, és endògena i organicista, que pensa principalment, en sí mateix com a institució i d’acord amb esta és lògic pensar que els beneficis d´un clergue vagen a parar a la institució. D’aquesta manera D. Alfonso hauria de deixar-ho tot a la diòcesi o al seminari. En parlar d’açò em ve a la memòria el que va fer un gran sacerdot i investigador valencià: D. Salvador Pallarés que va passar molt de temps arreplegant llibres fins a fer una gran biblioteca que va legar al Vaticà i expressament va puntualitzar que no havia d’anar a la diòcesi de València. No sé que tindrà esta diòcesi. Altres clergues, en esta mateixa direcció, tenen a bé deixar els seus bens als nebots i podem destacar també que algú els pot traslladar a la seua vivenda de Madrid. Hi ha una diferent manera d’entendre la presència de l’església al món que no parla desde fora sinó que participa de la vida i preocupacions de l’home, que a més, intenta viure com a pròpies. D. Alfonso participava d’esta manera d’entendre la presència de l’església en el món, en deixar el seu legat al poble i a les institucions que democràticament el representen. Este poble és el poble de Dèu. Ni més ni menys. Quin exemple de sacerdot i home de fe! En un món dominat per la pobresa i la fam, ell feu un testimoni en passar de lo particular i lo privat a lo públic. Esta desamortització voluntària del seu legat al poble reflectéix l’esència de la seua trajectòria al llarg de tota la seua vida. No ve mal recordar a este respecte que, en aquell moment, les institucions eren governades pels socialistas, però després han estat governades pel Partit Popular. Uns i altres han respectat i valorat el seu legat i memòria, fins i tot s’han instituït els Premis “Alfons Roig” i que van més enllà de qui governe. És el govern del poble. Esta concòrdia que tenen els premis «Alfons Roig», no es dona en altres premis o reconeixements de “fill adoptiu”, per exemple.
Paco Gramage
|
||