| dÌes diocesans | ||
|
25 de novembre
Dia Internacional contra
la violència de gènere
ESGLÉSIA I VIOLÈNCIA DE GÉNERE
|
||
|
El pròxim dia 25 se celebra el dia Internacional contra la Violència de Genere. Este dia va ser declarat en la 1ª Trobada Feminista al juliol de 1981. En ell les dones van denunciar la violència de gènere a nivell domèstic i la violació i l'assetjament sexual a nivell d'estats incloent la tortura i els abusos. El trist és que només celebrem un dia, o simplement que hàgem de celebrar-lo. Com a cristians hauríem d'ajudar a combatre-la. Fa pocs mesos, a València un xicot va donar la seua vida per defendre a una xica d'un acaçament. Quasi cada dia veiem notícies de persones que han mort per culpa de la mal anomenada violència de genere. ANOMENEM-LA NOMÉS VIOLÈNCIA. La violència en qualsevol de les seues manifestacions, entre iguals i sobretot la de gènere, és la violació més flagrant dels drets, és la major falta d'amor, i previndre, evitar-la i eradicar-la hauria de ser una preocupació per a l'Església. En la nostra societat, a pesar de la normativa legal, es vulneren els Drets Humans i no es respecta la igualtat de tots davant la llei sense cap tipus de discriminació. Així observem com la societat i els mitjans de comunicació, llancen missatges diferents per a hòmens i dones, sobre convivència, relacions humanes i formes d'interpretar la realitat en què la violència es manifesta de manera explícita unes vegades, i silenciada altres, sent generalment les dones les víctimes de la majoria de les agressions. En esta societat tan summament capitalista es nota que no s'aprecia la importància dels valors bàsics que regixen la vida i la convivència humana i per tant no s'actua d'acord amb ells. Perquè la teoria ens la sabem, però ens falta la pràctica. Tal vegada el major problema és la falta d'educació en valors. SABEM QUE tots tenim dret a viure una vida lliure d'abús de poder. A buscar suport i demanar ajuda. A sentir por, ràbia, tristesa, alegria, ja que les emocions són essencials en la supervivència, i totes les persones tenim necessitat de ser lliures per a expressar-les. A portar una vida digna lliure de vexacions. I ningú té dret a agredir a altres persones, ni física, ni psicològicament. A forçar a fer alguna cosa que no vol. A violentar a una altra persona per al seu benefici personal. No obstant la violència ens rodeja quasi sense adonar-nos-se'n. Pensem en la nostra actitud: Insultem? Un insult és una cosa que dol o enfada quan te'l diuen. Els insults només servixen per a humiliar. Allò que s'oposa a un insult, és una apreciació. Mirar-nos amb amor disculpant les nostres faltes. Amenacem? Una amenaça és quan algú diu que et va a fer mal, o una cosa horrible et va a passar si no fas el que eixa persona vol. "Ningú té dret a forçar a una altra persona a fer alguna cosa que no vol amb el seu cos o propietat" i "totes les persones tenen dret a dir No quan se'ls demana alguna cosa del seu cos o propietat". Hauríem de deprendre a viure sense eixir-nos amb la nostra, a cedir, a demanar sense exigències. Com tractem als que ens envolten? als nostres subordinats? als nostres fills? L'abús psicològic és qualsevol acte o conducta intencionada que produïx desvaloracions, patiments o agressió psíquica. Els respectem?, els valorem?, els corregim amb amor?, o els menyspreem, imposem, exigim...? Esta actitud provoca danys, depressions, que afecten greument l'autoestima de qui el rep. Respectem? El sexisme designa les actituds que introduïxen desigualtat i jerarquització per raó de sexe negant a la dona privilegis, pel simple fet de ser dona i atribuint-li característiques negatives. Que porta a un home o a una dona a bolcar la seua ràbia, el seu malhumor, la seua ira, els seus zels, la seua fustración o el seu fracàs sobre la persona més dèbil que tenen prop?. En la violència hi ha punts comuns entre agressor i víctima. Una baixa autoestima. La falta d'il·lusions, la frustració, la por, la ràbia, la tristesa... L'agressor aconseguix una falsa autoestima, sentint-se poderós sobre un altre ser humà. La víctima l'aconseguix adaptant-se al que volen d'ella. La il·lusió de SER, no de tindre, dóna suport a l'autoestima i ajuda a buscar vies de projecció. Un home sense il·lusió és un home mort interiorment, la seua vida es queda sense sentit, es veu assetjat per les seues pors. Tots tenim por a la soledat, a la falta d'afecte, a la mort, a la malaltia, als problemes i tenim dret a expressar-ho si volem. Per això mai no hem de fer juís de valor. També se sent assetjat per la seua ràbia (sentiment d'ira, antipatia o aversió cap a una persona o cosa), que ben usada, és una emoció essencial per a la supervivència, mentres que els agressors tenen ràbia reprimida que descarreguen en qui perceben com impotents respecte a ells mateixos. Les víctimes de violència contenen la seua ràbia de tal forma que pot causar-los danys fisiològics i psicològics. I també per les seues penes, tristeses i dolor psíquic, que tenen un mecanisme magnífic de descàrrega: EL PLOR. Però en la nostra societat s'educa en la seua prohibició, especialment als barons, els que, al no descarregar les tensions a través del plor, poden recórrer a actes violents amb major freqüència per a descarregar les seues frustracions. I davant d'açò què ha de dir l'Església?. D'una banda la resposta del Kerigma a eixa falta de sentit de les seues vides. La bona notícia de Crist ressuscitat que mou l'home per dins i el fa reviure. L'experiència de la trobada amb Jesucrist actua en la nostra vida com a suport, protecció, consol interior. Esta experiència estimula qualitats per a superar les crisis que es puguen donar en la vida. Per això l'Església ha d'estar pendent, fent-nos sentir que tenim ajuda en els moments difícils. I començar des del principi amb els xiquets. Ensenyar a viure en l'amor: Estimeu-vos els uns als altres com jo vos he estimat. Ensenyar a no buscar culpables sinó gent necessitada: no jutges i no seràs jutjat. Catequitzar al món sobre l'amor, com a reflex de l'amor de Déu: L'amor és pacient, és servicial, no és rancorós, no es cansa, no s'irrita.... D'altra banda, prestar tota l'ajuda moral i suport, de forma que el maltractador, supere les seues pors i frustracions. Ajudar a la víctima a amar-se, a valorar-se, augmentar-li l'autoestima i fer que se senta apreciada i compresa, donar-li suport moral i psicològic. No buscar culpables sinó buscar solucions. Finalment l'Església hauria de canviar la seua postura respecte al lloc de la dona en la "conducció" de l'Església i començar per valorar els seus esforços en el manteniment de l'església local, en la que càrrega amb la major part de les responsabilitats, però sense el reconeixement. Si mirem la Bíblia allí apareixen dones amb papers inusuals, amb un coratge impressionant i amb molta imaginació salvífica. La dona en l'Església ha de ser considerada companya. Seria molt bo que en la pròxima celebració del Dia Internacional TOTS prenguérem consciència de la violència que ens envolta, de les nostres actituds sexistes, i donàrem un altre pas per a aconseguir no tindre que celebrar-ho mai.
María José Tamarit
|
||