|
Entrevista a Monsenyor Henri Teissier, arquebisbe emèrit d’Alger
|
||
|
Monsenyor Henri Teissier va néixer fa quasi vuitanta anys a Lió de França. Lligat a Algèria des de 1954, fou ordenat de prevere per a la diòcesi d’Alger l’any 1959. Eren temps de la guerra de independència, en els que l’Església, per la veu del Cardenal Duval va reconèixer el dret que tenien els algerins de reclamar-la. L’any 1966 va adquirir ciutadania algerina. L’any 1973 fou ordenat bisbe per a la seu d’Oran. Des de 1981 tornà a Alger, com a arquebisbe coadjutor, des de 1988 com a titular. El seu pontificat està marcat pels moviments democràtics de 1988 contra el partit únic, per la crisi de violència islamista (1992-1998), i pel va i ve d’una societat on l’islamisme ideològic impregna cada vegada més esferes de la vida, a l’hora en que l’islamisme polític violent està ben derrotat. Ha estat Pastor d’una Església reduïda en nombre, més rica en clergat i en vida religiosa que en laicat, i extraordinàriament cosmopolita (uns pocs algerins conversos, europeus expatriats, professionals d’Orient Mitjà, estuidants africans subsaharians, etc.). El passat mes d’octubre de 2008 ha rebut el seu successor, Monsenyor Badr Ghàlib, de nacionalitat jordana i del patriarcat llatí de Jerusalem.
B.- Monsenyor, ¿com podria descriure l’Església a Algèria en poques paraules?
T.- Una Església extrangera per l’origen, ella mateixa rica en diversitat, distinta de l’Islam que impregna la societat, amb vocació de germanor amb el poble que l’acull, d’unió en la diferència.
B.- I com podria marcar les fites de la seva història?
T.- A la independència, va esser la partida de devers un milió de cristians cap a Europa; però va romandre una Església que servia els cristians que hi restaren, i que es comprometé amb el país. Als anys setanta, fou la pèrdua de les institucions educatives nacionalitzades; però la inserció en xarxes socials d’una altra manera. Durant la crisi de violència islamista, un u per cent dels cristians va morir assassinada i altres hagueren de deixar el país; però va viure un agermanament de sang amb tota la població, en la qual van morir més de cent mil persones. I ara, quan es veu hostigada per l’aplicació d’una legislació que limita la seva llibertat, contempla com la societat es planteja la qüestió de la llibertat de consciència, també per als musulmans.
B.- Ens ofereix una mirada sobre Algèria, ¿com percebeix que la veuen de l’exterior?
T.- La mirada exterior és necessàriament reductora. Primer es percebia el partit únic (FLN). Després, la mirada sobre una violència extrema feu concebir por i prevenció: les companyies aèrees van deixar de volar a Algèria, s’extremà el control dels visats, la premsa es feia eco de les matances. Doncs bé, ningú no veia el pluralisme de la societat algerina: primer revoltat contra el partit únic, després expressat cruament i crudelment a la guerra civil, significat per una gran llibertat de premsa. És una pluralitat que no veuen al Marroc ni a Tunis.
B.- Des de fora sorprèn l’eco que va tenir a Algèria la mort del Papa Joan Pau II, ¿com ho interpreta?
T.- Quan el Papa va viatjar al Marroc l’any 1984, la premsa no va dir paraula: normal, considerant que estava controlada des del partit únic i que la tensió amb el Marroc era forta. Quan va viatjar a Tunis l’any 1996, la premsa, que ja era lliure i plural, tampoc es va fer eco: no mesuraven la relevància internacional de Joan Pau II. En canvi, quan va morir, s’adonaren de la seua estatura universal, de la resposta immensa, no tan sols dels catòlics, sinó de tothom. I ja no va esser únicament l’interès mediàtic. Les més altes institucions van participar al funeral celebrat a Alger, les Universitats demanaven conferències i presentacions sobre l’estructura de l’Església catòlica, sobre el magisteri de Joan Pau II, etc.
B.- Ha vingut a València a unes jornades sobre diàleg interreligiós i participació ciutadana, ¿què li ha cridat l’atenció?
T.- He tingut la satisfacció de veure persones, associacions i entitats religioses molt compromeses socialment. He observat les relacions cordials, fondes, lliures, obertes, entre els interlocutors. I m’ha sorprès constatar el caràcter altament positiu de la col·laboració entre els poders públics, les associacions i les entitats religioses. Me’n vaig amb desig de reforçar els contactes entre aquests dos països del Sud de la Mediterrània. Moltes gràcies per l’acollida.
Josep Buades Fuster SJ Relacions Externes i Espai Interreligiós. CeiMigra
|
||