|
Església diocesana,
espai sinodal
|
||
|
Sosté un acreditat teòleg espanyol, que l'Església catòlica viu hui una greu crisi, sobretot a Europa. Les seues institucions i organismes estaven adaptats per a una societat jeràrquica, homogènia, amb moltes arrels rurals i amb una concepció patriarcal de l'autoritat. Creix el desfasament entre les institucions, les formes d'entendre l'autoritat i els valors de les societats plurals i democràtiques. La reforma frustrada de l'Església i de la mateixa Cúria, repetidament demanada en el Vaticà II, continua sent un problema pendent i causa de la crisi del catolicisme. La majoria dels qui exercixen l'autoritat són persones ancianes, educades i socialitzades en el vell model societari i eclesial, i sense molta sensibilitat ni capacitat per a adaptar-se a la nova societat emergent. Prova d'això és el Sínode de bisbes, que en els seus orígens pretenia ser un altra manera de governar però, sense autonomia i llibertat d'expressió, ha perdut eficàcia per a incidir en la vida de l'Església. Un sínode, merament consultiu, sense poder de decisió, sense comunicació lliure a l'opinió pública, amb control dels documents per personalitats anomenades directament pel Papa, no marca l'horitzó d'una Església més participativa. Mentrestant, una onada d'impotència recorre les societats de l'abundància i la crisi financera actual consagra la desconfiança en les institucions mundials i es reclamen imperiosament noves estructures col·lectives de govern mundial per a albirar noves possibilitats i futurs més humans; hi ha un clamor mundial sobre la necessitat de nous espais participatius que tinguen en compte els pobles, adopten decisions més justes i compartisquen el poder que estava reservat als líders mundials. El que s'oculta als líders mundials, s'havia desvelat abans als pobles víctimes de les receptes que hui han produït la catàstrofe. Bastava escoltar per a entendre i previndre, però les elits es consideraven segures de les seues receptes liberals i així es distanciaven de les necessitats reals de les poblacions. No hi ha solució sense participació efectiva en els processos econòmics, socials, culturals i polítics que afecten les nostres vides. Cap a on miraran eixos líders per a eixir de la crisi? Faran només documents que s'entregaran als que van causar la crisi? O inauguraran una altra manera de conduir els assumptes col·lectius? La participació real, més enllà de les elits polítiques i financeres, apareix com la nova brúixola per a governar els assumptes col·lectius i incorporar-se activament a quelcom que se sent com propi. La participació produïx fortalesa personal i autoestima col·lectiva ja que posa a funcionar el millor de nosaltres. A través de la participació es creen les condicions per a un nou projecte col·lectiu. La participació és una energia, que naix de la confiança i potència a les persones perquè puguen influir en les decisions que afecten les seues vides. L'Església com a sagrament del món necessita comprometre's hui en la promoció de la vida participativa i en la creació d'estructures de govern. La vida diocesana necessita recrear-se per mitjà del sentiment de “ser” i “formar” part. El sentit actual de la pertinença es realitza com a participació en les decisions; només es pot sentir amb l'Església si ella és un espai participatiu on es trenquen les relacions de dominació i es fomenten les relacions cooperants. Ser Església és sempre una ruptura de la voluntat de poder a favor dels dinamismes comunitaris. Una Església sense participació perdrà el sentir si no sap aprofitar les capacitats humanes. I el bé major que té l'Església és la capacitat de les persones: la seua consciència, la seua voluntat, la seua motivació, la seua imaginació, la seua sensibilitat, la seua creativitat. Sense eixes capacitats, l'Església serà únicament una maquinària de manteniment de fidels o una organització burocràtica de socis. L'Església necessita hui apropiar-se de les capacitats de tots els seus fidels, especialment d'aquells que s'interpreten a si mateixos des del servici ministerial. Es necessita la seua energia, els seus dons i també els seus dubtes i les seues busques. Una Església diocesana participativa no es deixa sufocar per les relacions burocràtiques i anònimes sinó que en ella es produïx la ruptura de l'anonimat i el reconeixement d'una comunitat que té veu, que decidix, que pensa, que proposa. El problema no està que es vullga o no col·laborar sinó a crear oportunitats per a fer-ho. I esta és la funció essencial dels qui exercixen l'autoritat. Un govern diocesà requerix d'un pensar sensible a l'altre, que sent la seua vida d'una manera empàtica; no és veritat que ser coparticipant cree desorde i impedisca una acció eficaç; al contrari, és una condició necessària d'aquell “pensar de l'ànima” que introduïx un principi d'orde divers, l'orde d'una raó encarnada i sensible, que construïx la vida en comú, no treballant segons conceptes i procediments predefinits, sinó a partir de la consulta permanent i de la decisió compartida. La raó participativa és una opció de vida, una forma d'obertura a la realitat que parla amb distints llenguatges i sensibilitats, una manera d'escoltar atentament tot signe de vida humil i necessitada. Esta actitud és una forma de submergir-se en la vida comunitària que no actua mesurant i calculant, sinó demanant suport i necessitant del germà, siga quin siga el seu estat i posició. Per això, la participació és per si mateixa curativa. Per a les comunitats cristianes, la participació dels fidels és el codi genètic del sensus fidei; sense ella no té sentit al·ludir a la tradició viscuda de la fe. L'església diocesana és com una orquestra en l'interior de la qual hi ha trompetes, tambors i violins, cap d'ells per si mateix produïx una simfonia però sense ells tampoc es realitza. L'ofici de govern té com a tasca primordial que l'orquestra tinga la mateixa partitures, tinga els faristols situats i toquen la mateixa peça des de les seues respectives capacitats. Per això, l'exercici de l'autoritat se sosté sobre el dinamisme del donar i rebre. Qui mai ha rebut res de ningú s'incapacita per a un govern humà. Qui mai ha donat res de si s'incapacita per a un govern eclesial. El problema no és si hi ha un Papa bo o roín, un cardenal millor o pitjor, no és una qüestió personal, sinó com canviar les estructures mateixes del govern central i local de les esglésies com va proposar el Concili.
Ximo García Roca tornar al sumari
|
||