|
FIGURES
|
||
|
Joan XXIII
EL PAPA DE L´ESPERANÇA
|
||
|
Per Josep Miquel Bausset Ara fa 50 anys, que a la mort de Pius XIIè, el cardenal Angelo Giuseppe Roncalli va ser elegit nou papa. El món modern havia nascut, en el millor dels casos, d’esquena a l’Església, quan no enfrontada a ella ! Per això l’Església durant el segle XIX, havia optat per estar a la defensiva, llançant tot un cúmul d’anatemes contra el món. A més, l’Esglesia, que utilitzava un llenguatge inintel·ligible, estava arrelada a unes estructures medievals i al pensament i la sensibilitat de la Contrareforma. Els papes, cardenals i bisbes i els membres de la Cúria, no volien vore la transformació ideològica, que les revolucions dels segles XVIII i XIX havien produït en la societat. Per altra part existia en l’Església una psicòsi de por, davant cada teoria científica o político-sociològica renovadora o avançada. Les condicions objectives per a un pensament liberal cristià eren absents de l’Església, degut a la vigilància, realment inquisitorial, de la Congregació del Sant Ofici. Roncalli havia arribat a dir del Sant Ofici : “és la meua corona d’espines” Per això era impossible un acostament de l’Església al món obrer i a la ciència, degut a l’absència d’una revitalització de la teologia, d’una nova formulació de la doctrina eclesiàstica, d’una encarnació del cristianisme en la societat i d’una pastoral i d’un diàleg amb el món del segle XX. El cònclave de 1958, buscava allò que en llenguatge polític s’anomena un papa de transició : un home ja ancià, piadós, sense massa conviccions teològiques, gris, conformista, i bon pastor. I els cardenals van pensar en l’arquebisbe de Venècia, el cardenal Roncalli. Una vegada elegit, els funcionaris i els monsenyors de la Cúria, estaven entusiasmats amb els primers gestos d’humor del nou papa. Semblava que era com una imatge d’estampa popular, entre sentimental i edificant : un home de família humil, fill de llauradors, simpàtic, amable i afable. Però en els cinc anys del seu pontificat, Joan XXIII va tirar per terra eixa “bella” imatge, tan ingènua com falsa, apareixent l’autèntica i desbordant personalitat del papa Roncalli. Angelo Giseppe Roncalli va nàixer a Sotto il Monte, a prop de Bèrgam, el 25 de novembre de 1881. Era el tercer fill, dels tretze que tingueren Giambattista Roncalli i Mariana Mazzola La seua infància va estar impregnada pel contacte amb la natura, i la senzillesa familiar. Roncalli conservà durant tota la seua vida aquell xiquet que va ser, i que la major part dels hòmens “maten” en el seu cor, en fer-se “madurs” El record de l’ambient rural, on la infància es viu amb més intensitat, no degueren abandonar mai al papa Roncalli, perquè ja al Vaticà, feia broma sobre la “sedia gestatoria”, anomenant-la “butaca incòmoda” i relacionant-la amb tot allò que ell no volia ser : un rei o un sàtrapa oriental. Joan XXIII pel contrari, recordava com son pare el portava al braç, mentre passejaven pel camp. Als 11 anys entrà al seminari, i fou ordenat capellà el 1904. Va ser secretari del bisbe Radini-Tedeschi i professor d’Apologètica i d’Història eclesiàstica al seminari de Bèrgam, en plena crisis antimodernista. Un amic seu, Giuseppe Moioli va haver d’abandonar la seua càtedra de Sagrada Escriptura, acusat de modernista i alguns fanàtics van arribar a sospitar també de Roncalli. El 1925 va ser nomenat Visitador Apostòlic de Bulgària, i el 1934 va ser traslladat a la Delegació Apostòlica de Turquia i Grècia. Va suportar amb paciència l’ofensiva d’Ataturk contra esglésies, escoles i comunitats religioses, i no va tindre cap problema en vestir-se tranquil·lament de civil, quan l’hàbit religiós no era tolerat. Roncalli no va alçar mai la seua veu, convocant una nova creuada o predicant la fi dels temps. Tampoc va deixar precipitadament el país, com van fer alguns frares i monges. Roncalli al llarg de la seua vida, només va fer servir les armes de l’Evangeli i el seu amor als hòmens. Roncalli en la seua missió, no va ser ni un enemic, ni un diplomàtic astut, ni un imperialista espiritual com havien pensat d’ell al principi. A Grècia, utilitzava per lema aquelles paraules de Sant Gregori el Gran : “vore-ho tot, dissimular moltes coses, corregir-ne poques” Així és com al llarg de la seua vida, va tirar per terra murs de divisió i d’enfrontaments, i construí ponts de diàleg i d’unió. Durant la II Guerra mundial, va salvar una multitud de jueus de l’horror nazi, gràcies a una idea seua : els “baptismes de conveniència” : els jueus rebien uns certificats que no els comprometien a res, però gràcies als quals podien eixir del país i fugir de la mort. El 1944 és nomenat Nunci a París, un autèntic vesper, degut a l’enfrontament del govern de De Gaulle amb la majoria de l’episcopat francès, que havia simpatitzat amb el govern de Petain. Roncalli va ser rebut amb hostilitat, però va saber suportar una situació incòmoda des del bon humor i la confiança en Déu. “Quan vaig arribar a París, diria anys més tard el propi Roncalli, i donades les circunstàncies tan difícils, només tenia un mitjà per superar els problemes. Em vaig dir : fes-te l’imbècil, Angelo, fes-te l’imbècil” Va mantindre amistats “inconvenients”, així com excel·lents relacions amb polítics d’esquerra, com el socialista Auriol, o l’anticlerical Edouard Herriot. Era la simplicitat i alhora la profunditat d’esperit, que guiava la vida de Roncalli. Anys més tard, quan ja era papa, li digué un dia a Jean Guitton, assenyalant-li la cúpula de l’Observatori de Castelgandolfo : “Els savis astrònoms per a guiar els hòmens, es serveixen d’instruments molt complicats que jo no conec. Jo m’acontente, com Abraham, amb avançar per la nit, pas a pas, a la llum de les estrelles” També va recomanar a un capellà de Bèrgam, que estudiava sociologia a la Sorbona, els fulls ciclostilats de Teilhard de Chardin, que circulaven mig amagats. Lector de Bernanos, Mauriac, Mallarmé i Malraux, Roncalli era un home que estimava la cultura. Finalmet en deixar la nunciatura de París, va ser creat cardenal i nomenat Patriarca-arquebisbe de Venècia. Les seues paraules als cristians venecians, ja revelaven qui era Roncalli : “Actuaré com un pare, no com un carabiner ! Em posaré en contacte amb vosaltres amb simplicitat, no d’una manera solemne” I així va ser. Parlava amb la gent als atris de les esglésies, assistia a les regates del primer diumenge de setembre o predicava l’ecumenisme amb protestants i ortodoxos. Amb ocasió del congrés del Partit Socialista Italià, Roncalli escrigué : “ vos adrece una paraula respectuosa i serena, que estima el do de l’hospitalitat..comprendreu la importància excepcional que done a l’esdeveniment que revesteix un relleu especial per al progrés del nostre país” El juliol de 1954, tornant de Santiago de Compostel·la, el cardenal Roncalli va passar per Montserrat, que ell qualificà com “opus mirabile oculis” El 28 d’octubre d’ara fa 50 anys, els cardenals reunits al Vaticà, elegien a Roncalli com a nou papa. Mentre que Pius XIIè, havia viscut un cristianisme de tensió, amb una fe plena d’una càrrega intel·lectual i dramàtica que encarnava una religiositat de Getsemaní o del calvari, Joan XXIII era un home de fe senzilla, amb una actitud optimista, que vivia l’espiritualitat de Bet-Lehem i de la Resurrecció. Joan XXIII portava amb ell el vent de l’Esperit de Déu, però també aquella brisa mundana, perquè ell no considerava el món amb la visió agustiniana de ciutat maleïda. No li agradava menjar sol, com deia el protocol vaticà i més d’una vegada “s’escapava” de nit als jardins del Vaticà, “perquè no tenia son, i m’apetia fer un passeig” Per frenar la inclinació de la Cúria a fer lleis i cànons, el papa amb bon humor, deia d’una de les estàtues de la plaça de Sant Pere, que tenia una mà assenyalant l’exterior de la plaça, que allò que l’Església manava, es practicava allà a fora. El 25 de gener de 1959, el papa Roncalli va convocar el Concili Vaticà II, davant l’estupor de la Cúria. I és que el papa Roncalli, home dòcil a l’acció de l’Esperit, volia obrir l’Església al diàleg i al món modern. Joan XXIII va començar a deixar de costat moltes teologies “segures” i va apostar per renovar l’Església, per acostar-se als cristians d’altres confessions, per promoure un camí de pau, encara que va haver de lluitar de valent contra mentalitats arrelades en el passat i contra sensibilitats tancades a les reformes que promovia. Joan XXIII creia que l’Església no havia de ser “un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert” Per això Joan XXIII cridà com experts del Concili als teòlegs més avançats : Rahner, De Lubac, Congar, Danielou, Courtney i Murray. I és que el papa volia que el Concili fos una oportunitat per al debat i per l’obertura als nous temps : “Creieu que vos he fet vindre (va dir als bisbes del Canadà) perquè canteu el mateix Salm, com els monjos ?” Amb les encícliques Mater et magistra (1961) i Pacem in terris (1963) Joan XXIII apostava per una Església allunyada de ghetos, oberta a la societat, a la renovació, a l’aggiornamento. Va desmuntar les “raons cristianes” de l’antisemitisme i va traure de la litúrgia (de les pregàries del divendres sant) les al·lusions als “pèrfids jueus”. L’encíclica Mater et magistra, on el papa parlava clarament de “socialització”, va ser criticada als països comunistes, encara que Kruschev havia advertit als seus col·laboradors : “Compte ! No podem riure’ns d’això !” El papa no estava content amb la primera redacció de l’encíclica, i per això digué als seus col·laboradors : “això és massa complicat. Tornem a fer un text més curt, menys tècnic i més concret” El 1963 el papa donava a conèixer una altra encíclica transcendental : la Pacem in terris, adreçada a tots els “hòmens de bona voluntat” era una revolució copernicana en la cosmovisió cristiana dels problemes temporals. En aquesta encíclica, el papa consagrava totes les llibertats humans, així com també la necessitat de col·laboració entre tots els hòmens, foren quines foren les seues ideologies, per tal de construir un món millor. Fruit de la seua preocupació per la pau, Joan XXIII no va tindre cap objecció en rebre en audiència la filla de Nikita Kruschev i al seu marit, director del diari soviètic Izvestia, als qual digué : “nosaltres ens trobem en l’època de la llum. La llum dels meus ulls s’ha trobat amb la dels vostres ulls. Que el Senyor en ajude en el camí de la bondat” Per aquest camí de bondat, entrava Joan XXIII en milers i milers de cors humans. El papa senzill i bo, que va introduir l’Església a una nova època històrica, va morir el 3 de juny de 1963. El cardenal Montini, que va succeir a Joan XXIII, declarà : “l’herència del papa Joan, no pot quedar enterrada en el seu taut” Com ha dit el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “Joan XXIII ha deixat un gran record en l’Església, perquè amb la seua manera de fer, transparentava la bondat de Déu” I és que la nova primavera que Joan XXIII va fer nàixer en l’Església, va ser un nou Pentecostès, ple de la gràcia de l’Esperit.
Josep Miquel Bausset, Monjo de Montserrat tornar al sumari
|
||