IDIOSINCRÀSIA

VALENCIANA:

JOAN CABANILLES

Per José Climent

  Pense que està prou clar. Mentres u viu, passa “com el burro victòria, sense pena  ni glòria”; però quan toca l’hora de seguir, velis nollis, la voluntat del Senyor, puix tot són lloances o crítiques. I em ve al cap este comentari llegint diferents articles del darrer número de Cresol. D. Vicent Càrcel canta les glòries de D. Alfonso Roig… Em pareix molt bé, però… crec que hi ha molts peròs. La protecció “oficial” que tingué durant tota la seua vida, -i que molts hagueren volgut tindre i no tingueren-, la va deixar ben emborronada llegant a institucions civils tots el seus béns. D. Vicent ho diu, encara que sense donar-li massa relleu. De fet els sociates cantaren les glòries de D. Alfonso i ens feren avergonyir als que érem capellans como ho era D. Alfonso.

No era d’això de lo que volia parlar, sinó de la necrològica que escriu el sacerdot D. Antoni López Quiles. També està clar que no està prou informat d’alguns treballs de D. Vicent Ribes i Palmero. Diu l’article: “músic organista, a partir de la qual produirà alguns enregistraments sempre de caràcter religiós i valencià, com ara l’obra coral de Joan Baptista Cabanilles”.

L’obra coral de Joan Cabanilles (sense Baptista, puix ell mai es digué aixina) està per fer. Hi ha uns petitets echantillons que va gravar el Cor  Cabanilles d’Algemesí, en els que, sense dubtes, degué col·laborar D. Vicent, però d’això a dir que gravà l’obra coral de Cabanilles, es com arribar a Bunyol i dir que s’ha anat a Madrid. Després no s’ha fet res més, almenys que jo sàpia. Tant sols les obres de més dignitat, bé per la seues harmonies com per el número de veus, duermen la paz de les edicions en paper.

¿No seria hora que algun cor valencià dedicara un poc o un molt de faena a gravar l’obra coral del més gran organista valencià i el major compositor espanyol de música d’orgue del s. XVII? Nosatres, els valencians, demanarem la glòria quan qualsevol atre cor faça la gravació. Perquè es tracta d’un gran treball i, naturalment, s’apuntarem els tantos.

L’obra coral de Cabanilles sols consta de deu obres de molts diferents colors. Una Missa * a 6 veus i orgue, encara que li’n falta un petitet fragment; un Beatus vir *a 12 veus en 3 cors,  un Magnificat * també a 12 al que li falten el sis primers versets; un Duo de tiples al Santíssim, El galán que ronda las calles; un “Tono” al Santíssim a tres, Son las fieras; el magnífic “Tono” al Santíssim, Mortales que amáis, ab harmonies que, de no vore-les en papers vells, es diria que són afegides, perquè pareixen més del s. XX que no del XVII; el Villancet al Santíssim Mi esposo asesta sus flechas* tonada a 3 i responsió a 11, obra en la més pura tradició valenciana, i el Villancet al Santíssim a 13 veus repartides en 4 cors i acompanyades per dos instruments, sense que Cabanilles diga quins són,  Ah, de la región  celeste*.

Encara té dos obres més, però més senzilles, que es trobaren a l’arxiu de Canet de Berenguer  i que les posaren en les meues mans per a que les traduïra en les solfes de hui, encara que les publicà l’Institut de Musicología “Josep Ricart i Matas” de Barcelona: Dos “Tonos” al Santíssim: Atiende a mis suspiros y Arroyuelo no huyas, els dos a 4 i baix continu. I gràcies que les publicaren en Barcelona, perquè ací no hi havia qui publicara eixes coses. No caldrà que diga com vaig publicar l’obra vocal de Cabanilles, Opera

Omnia, aleshores. No s’ho creurien.

Però és que Cabanilles, como he dit ans, és el més gran compositor espanyol de música  d’orgue del XVII. I per a vergonya nostra, -si es que en estes coses en tenim,-  el descobrí i començà la publicació un català pensant-se que era organista de la Seu d’Urgell: mossén Higini Anglés. I va donar a llum quatre tomets  ab les obres que millor li paregueren, o algunes que no tenien parangó en tota la literatura espanyola de l’època: Batalles, gallardes, paseos, etc. Hui n’hi ha publicats huit volums i el que fa nou, que és a l’impremta, són obra del mateix que publicà l’Opera Omnia ab un préstec de la Caixa d’Estalvis, encara que el treball li havia valgut una beca de la “Fundació Joan March” per a fer la transcripció.

Però és que n’hi ha més. Lo normal seria que les obres dels organistes de la nostra catedral foren a la catedral. Però d’això res de res. Muerto el perro, se acabó la rabia. I com les composicions són personals, si no tenen un lazarillo que  procura guardar allò, tot desapareix ab la desaparició del músic. D’esta manera en la Seu de Valencia no n’hi ha ni una sola composició orgànica, ni un sol compàs, del més gran dels seus organistes, i n’hi ha hagut de primera fila. Pense en el fill d’Ontinyent, Vicent Rodríguez Monllor que te un magnífic treball, molt bonic, encara baix el punt de vista de còpia, i que hui és a la Biblioteca de l’Orfeó Català, on el regalà un music valencià, -de cuyo nombre no quiero acordarme- sabent que era de un dels organistes de la Seu. Idiosincràsia valenciana.

Totes les obres de Cabanilles, agrupades en diferents manuscrits, copiades molts d’ells pels mateixos alumnes, són a la Biblioteca de Catalunya. És la nostra idiosincràsia: tombar els palaus i després d’un temps voler tornar-los a refer. Suponc que d’això tots tenim  exemples en els nostres pobles. En Oliva…molts. Be, però és que les obres de Cabanilles de la Biblioteca de Catalunya no són totes en primeres còpies, sinó que després de no tindre tots els manuscrits, s’han preocupat d’aconseguir còpies de tots els manuscrits existents. Exactament igual que a València.

Les obres vocals existents a l’arxiu de la nostra catedral s‘han recuperat encara que ja hi eren  al muntó de lo “inservible”. La Missa està en un manuscrit de Antonio Teodoro Ortells copiada per al seu profit particular. Les atres, segurament no s’han cantat mai puix que no hi ha particelles de veus, sinó solament partitures que tampoc foren mai registrades. Idiosincràsia valenciana.

José Climent

 (Les obres assenyalades ab * són los que es guarden a la Seu Metropolitana Valentina).                             tornar al sumari