|
Pasqual Boronat
i Barrachina Per Antoni López Quiles
|
||
|
El prevere que ara biografiem nasqué en Penàguila l’any 1866 i morí en València en el 1908. Amb només 42 anys de vida, Boronat va aconseguir traure a la llum una producció ben interessant que em plau donar a conéixer, però abans de continuar afegiré que Boronat i Barrachina té encara molta obra inèdita la publicació de la qual és peremptòria, atés que el treball que ens deixà no solament és rigorós i de qualitat des del punt de vista científic, sinó també d’imprescindible coneixement si és que volem tindre una mínima noció del nostre passat més immediat i del remot que ell estudia. Ja de bon començament, el quefer intel·lectual del sacerdot de Penàguila s’orientà envers la investigació històrica, matèria en la qual Pasqual Boronat va excel·lir i assolí prou notorietat –coetàniament i posteriorment– amb un resultat que està molt per damunt dels millors. De la seua època carmelitana podem destacar les següents construccions: “Místicos amores de S. Juan de la Cruz”, discurs llegit en l’Acadèmia Catòlica de Castelló, i que va ser editat en Alcoi el 1892, quan encara tenia només 26 anys, és a dir, com tants altres capellans a la figura dels quals hem tingut l’oportunitat d’aproximar-nos. Aquell mateix any Boronat guanya un certamen literari en Segòvia amb un treball intitulat “Examen crítico-literario de las obras de S. Juan de la Cruz” i, finalment, l’any 1895 veu la llum el seu “Estudio epistolar de Sta. Teresa de Jesús”, A banda d’eixos escrits, sabem, així mateix, que Pasqual Boronat no es sentia alié a l’ambient cultural de la València del seu temps (és més jove, però quasi completament coetani de Teodor Llorente, i la seua vida és simultània a la de la segona generació de raptenatistes) i així, també ben prompte comença a interessar-se, d’una manera progressiva, pels temes i personatges de la història valenciana i també, al mateix temps, per les qüestions lingüístiques –l’interés de la qual, en aquell moment, era efervescent– de manera que, com tants altres preveres i religiosos valencians del seu temps, va ser designat corresponsal i col·laborador del Primer congrés Internacional de la Llengua Catalana. Però el seu interés en concret està en la història; en especial, s’esforça per donar a conéixer les biografies de personalitats importants del nostre passat com a poble, com ara els coneguts dominics Fra Lluís Galiana o el p. Josep Teixidor, a banda de Fr. Lluís Navarro, el seglar Francesc Cerdà i Rico, el canonge Joan Antoni Maians, el conegut degà Martí o les obres escrites pel seu sant, és a dir, sant Pasqual, publicades amb els títols generals d’apunts bio-bibliogràfics i amb publicacions que oscil·len des del 1896 al 1900. Per un altre cantó, gràcies a la vinculació que tenia amb el Col·legi del Patriarca, redacta la gran “Historia del Real Colegio del Corpus Christi” i, sobretot, en l’any 1901, la seua gran obra “El Patriarca Ribera y la expulsión de los moriscos valencianos”, obra cabdal de la historiografia valenciana, encara no superada en aportació documental i en capacitat analítica i que, tot i les crítiques que li dedicà un sector d’un determinat corrent historiografic, torna a ser reivindicada pels actuals estudiosos en virtut dels mèrits cientìfics amb què operà l’investigador de Penàguila. A banda dels temes i autors valencians, Boronat també mostrà un interés considerable per qüestions lingüístiques del valencià, com hem vist més amunt, probablement com a conseqüència de la seua vinculació amb la Renaixença i, a més, perquè no debades va ser un altre dels capellans que mantingué una intensa relació amb el doctor Faustí Barberà (recordem que l’eximi metge d’Alaquàs va ser el reorientador del valencianisme a partir del seu famós discurs pronunciat el 1906, “Sobre regionalisme i valentinocultura”, i que era molt amic també, entre d’altres, del pare Carles Ferrís) i així, amb el seu nom directament o amb el pseudònim “L. D’Ontalville”, publica diversos estudis molt interessants i significatius; ressenyaré, en primer lloc, el que compongué sobre Mossén Bernat Fenollar (el gran autor contemporani de Corella; és un estudi potent que vol atraure, a més, l’atenció sobre Penàguila, pàtria de Boronat i de Fenollar), treball que obtingué el premi extraordinar de Lo Rat Penat del 1894; com que no hi podia faltar un estudi sobre el sant per antonomàsia dels valencians, en segon lloc citaré que prepara un discurs titulat “Sant Vicent Ferrer y l’avenç literari de son temps” de l’any 1898, a banda d’un interessantíssim “Mossén Johan Roig de Corella. Ensaig crítich”, obra amb la qual guanyà, una altra vegada, el premi extraordinari dels Jocs florals de lo Rat Penat de 1896. Es tracta d’un treball molt rigoròs, que, entre altres valors, significa una històrica represa de la valoració que els crítics feien a propòsit de l’excel·lent poeta valencià del segle XV, i que fins aquell moment havia merescut una escassa atenció per part dels estudiosos, i és, a més, una obra que compta amb l’aplaudiment del polígraf Menéndez y Pelayo. El seu treball va ser publicat en “La Revista de Cataluña” de l’any 1897, antecessora de la prestigiosa “Revista de Catalunya”. L’eminent historiador i polític valencià Manuel Danvila –jurista, ministre i senador vitalici, i quasi pràcticament contemporani de Boronat– quan hagué d’estudiar el llibre del p. Teixidor “Antigüedades de València”, trobà la biografia del pare dominic que havia publicat el nostre Pasqual Boronat i Barrachina en pàgines precedents a aquella edició de l’obra de Teixidor, pàgines a les quals m’he referit més amunt; el comentari que en fa ens explica el valor científic del nostre ressenyat: “la biografía del P. Fray José Teixidor y el estudio bibliográfico de las cuarenta y una obras suyas de que se tiene noticia, figura al frente del volumen que estoy examinando, y ciertamente han de quedar complacidos cuantos leyeren tal trabajo, cuyo autor, aunque oculta su nombre bajo del pseudónimo de L. de Ontalvilla, se revela como un escritor de primer orden y un bibliógrafo peritísimo en la materia, á pesar de sus alardes de incapacidad y de la afirmación de no ser más que una rateta d’archiu. Literato ilustrado y diligentisimo amador é investigador de antigüedades valencianas, le llama el censor eclesiástico en su informe, y yo, reconociendo tales méritos, me lamento sólo de no poder descubrir su nombre, que ciertamente honra á las letras contemporáneas.” Per totes eixes raons, Danvila manifesta tan gran interés també per la voluminosa obra que Pasqual Boronat havia enllestit sobre el Patriarca sant Joan de Ribera, Subratllem-ho una altra vegada, perquè val la pena recordar-ho, ja que és una afirmació procedent del pensament de tan gran historiador com és l’esmentat Danvila: “Escritor de primer orden, bibliógrafo peritísimo, literato ilustrado, diligentísimo amador e investigador de antigüedades valencianas, honra de las letras contemporáneas”. Pel nostre compte, hi podríem afegir, a més, que era ben humil, entre alres raons perquè ni l’historiador Manuel Danvila –tot un ministre– va ser capaç d’identificar-lo. Home vinculat, com hem vist, a les idees i als treballs sempre benemèrits de Lo Rat Penat, al canonge Roc Chabàs –editor i anotador del llibre de Teixidor que ell prologa–, amic de Faustí Barberà, investigador metòdic de temes i personatges valencians i, sobretot, treballador infatigable i d’elevada qualitat, Pasqual Boronat y Barrachina mereix una consideració més important que no la que li hem mostrat fins ara. Molt més important.
Antoni López Quiles
|
||