Una Església

Diocesana sinodal

Este passat mes d'octubre s'ha celebrat a Roma el Sínode dels Bisbes. Vull aprofitar este esdeveniment per a fer una reflexió no sobre el que s’ha tractat allí, sinó sobre el fet mateix que l'Església es reunisca en Sínode.

   El terme sínode (del grec syn-hodos) significa “camí comú”. Es referix a tota la comunitat de deixebles que seguixen el camí de Jesús. Assenyala a tota l'Església, que és cridada a caminar conjuntament amb Crist. Camí és una paraula que no hauria d'apropiar-se cap grup, perquè és pròpia de tots i cada un dels cristians. En l'evangeli de Marc, els deixebles seguixen Jesús al llarg del camí (Mc 10,52). En el quart evangeli, Jesús mateix és proclamat com El Camí (Jn 14,6). En els Fets dels Apòstols, els cristians són qualificats com a seguidors del Camí (Ac 9,2).

   El Sínode dels Bisbes és una institució permanent de l'Església, que pretén mantindre viu l'esperit de col·legialitat impulsat pel Concili Vaticà II. Sínode expressa la idea de caminar junts, buscar en comú, compartir experiències. És oportú que els Bisbes es reunisquen formant Sínode. Però no hauríem d'oblidar que també hi ha necessitat de buscar camins comuns per a cada Església local. En algunes diòcesis s'han impulsat sínodes locals. Desgraciadament, en la majoria dels casos, amb eixos sínodes locals ha ocorregut el mateix que amb moltes primeres comunions mal preparades, a saber, que la primera ha sigut també l'última. De la mateixa manera que el Sínode dels Bisbes es reunix cada dos o tres anys, ¿no seria bo que els Sínodes de les Esglésies locals es reuniren amb certa freqüència, amb una representativitat real de tots els creients, i que en ells es pogueren tractar lliurement els problemes i necessitats, les il·lusions i alegries, de cada Església local? I per què no pensar en una sinodalitat parroquial, amb el rector com a animador d'una Església viva, en la que els fidels es coneixen i participen en les decisions que a tots concernixen? No quedaria així més clar que l'Església som tots i que, en ella, l'important és la comunitat i no les presidències? La comunitat cristiana, en els seus diferents nivells, hauria de ser realment sinodal. L'Esperit Sant forma i manté eixa comunió, eixe camí comú de cada Església local.

   Fa prou anys que no es convoca un Sínode en l'Església de València. L'últim el va convocar l'Arquebisbe Miguel Roca. Llavors molta gent va treballar amb il·lusió, molts grups i parròquies se'l van prendre seriosament. Desgraciadament els resultats no van respondre a les expectatives. Però això no ha de desanimar-nos. El passat està ací perquè el millorem. Em pregunte si no seria bo anar creant ambient perquè pròximament es poguera convocar un nou Sínode en la nostra Església. Hi ha molts temes que tractar: les mútues relacions entre els uns i els altres; la necessitat de noves estructures més participatives; l'acollir el pluralisme real que hi ha entre nosaltres com una riquesa; les presències i les absències eclesials; què convé potenciar i què convé deixar; l'origen i la destinació dels diners: l'origen perquè els diners creen dependències i deutes, i la destinació perquè n'hi ha uns fins més evangèlics que altres; una catequesi, una predicació i una litúrgia més sensibles a les preguntes i necessitats dels fidels; una formació de qualitat; la integració, en igualtat de condicions, dels cristians immigrants, i l'atenció als immigrants no cristians; la dispersió d'entitats formatives universitàries; els criteris de formació i selecció dels professors de religió; les relacions de l'Església amb les autoritats civils; les relacions ecumèniques i interreligioses. I molts temes més. Seria bo començar amb una àmplia enquesta en la que clergues, religiosos, religioses i laics oferiren els temes que els preocupen i que este desitjable Sínode podria tractar. Sense presses, amb realisme, amb llibertat.

   Perquè el Sínode tinguera un tarannà de comunió i de trobada, seria necessari un reglament que permetera una àmplia participació que reflectira la realitat eclesial. Perquè a vegades passa que els reglaments impedixen que afloren els verdaders problemes. Sobretot quan estos problemes, desitjos, opinions, necessitats, no són eclesialment correctes, o siga, quan poden incomodar als que estan més o menys ben situats. I, no obstant, és bo que tots ens deixem interpel·lar, que ens escoltem mútuament, perquè del diàleg sincer ix la llum. Cal partir sempre del supòsit que els membres de l'Església es guien per criteris evangèlics. I que, si entre ells hi ha diferències, no és a propòsit de l'Evangeli, sinó a propòsit de les diferents lectures que fan de la realitat, de les diferents experiències pastorals i humanes que tenen. La mateixa concepció cristiana de la vida no conduïx a les mateixes respostes o a les mateixes solucions davant d’allò concret. Perquè lo concret és complex i exigix solucions pròpies. Per això és bo que tots ens escoltem. I si no podem compartir les solucions que un germà oferix, almenys sí que podem fer un esforç per a comprendre’l.

   Eixa seria la meua xicoteta aportació amb motiu del Dia de l'Església diocesana en el context del recent Sínode dels Bisbes. Servirà per a alguna cosa? M'agradaria que almenys servira per a crear ambient de comunió i de participació. Això és el que de veritat importa. El possible Sínode i qualsevol altre mitjà és instrumental.

                                   Martín Gelabert Ballester

Em pregunte si no seria bo anar creant ambient perquè pròximament es poguera convocar un nou Sínode en la nostra Església. Hi ha molts temes que tractar

                                                                                                                                                            tornar al sumari